Al despatx de casa ja no s'hi podia entrar. Tot el que es podia amuntegar, amuntegat estava. I tot sortint de la feina se m'ha acudit parar un moment per l'FNAC. Cadaga pastoret, com era de preveure n'he sortit amb un llibre i uns altaveus per la PSP. Jo no volia, però a la tarja li deuen dir magnética per aixó; per la força amb la que l'atrau la caixa enregistradora amb xona electrónica lateral. I com que, si no surts amb alguna cosa sota el braç, la mal.leïda no restrega, donç aixó, magnéticament atret cap a l'FNAC.
La necesitat m'ha dut a reendreçar tota l'estanteria, i gracies als altaveus sense espai on reposar i al desordre regnant, de sota una pila de papers he trobat les cartes de l'avi.
Fa uns anys, la tieta Menchu, va recuperar i copiar per la família, les cartes que el meu besavi va escriure a la seva filla desde la presó de Tudela, a la tardor del 36. L'avi no va arribar a veure aquell hivern. Fou assassinat i soterrat al marge d'un camí de la contrada.

He tornat a llegir-les i una escalfor salada m'ha acaronat les galtes. Llàgrimes alienes, pel relat, pel record. Jo vaig coneixer la melàngia en persona. El dia que ens van regalar les cartes de l'avi, va entrar per la porta de la cova. Un a un, ens va asseure intimament, ens va ajudar a passar les planes i ens alliberà en braços estimats de familiars més propers que una estona enllà.

La història ni és original, ni és extraordinaria, però és meva. I aquestes cartes només són un document que em fan estimar molt més encara, si es pot, al meu avi el Benito.

A casa mai es va parlar massa d'aquests fets mentre l'avi va ser viu. Aixó només es pot entendre savent que als assassins se'ls creuaven cada dia pel poble. El silenci fou la coirasa que mon avi va contruir per protegir la família.

I en silenci, o el que és el mateix, fent un crit al desert, és com a mi m'agradaria reconstruir la història.